LLEGENDA QUE DÓNA NOM A LA CIUTAT D’ALACANT
(Arturo Moreno, Alicante Vivo, 13 d’Abril 2007)
El nom d’Alacant prové d’una historia d’amor impossible amb final tràgic, com Romeo i Julieta, en el qual els pretendents no poden reflectir la seua passió.
En el cas de la ciutat d'Alacant, són Càntara i Aly, amants desgraciats on n'hi haja, que van tindre el tardà consol de vore fondits els seus noms per donar denominació a Alacant, el lloc que va ser testimoni del seu amor impossible.
Càntara era una musulmana filla del Califa de la ciutat (l'actual Alacant), i a més de la seua posició social, tenia al seu favor la seua bellesa sobrehumana, per la qual cosa no va ser estrany que dos jóvens musulmans s'enamoraren bojament d'ella. El Califa va decidir que un d'ells seria el marit per a la seua filla, però ... quin dels dos?
El Califa, davant el gran dilema que tenia, va prendre una decisió salomònica: els pretendents haurien de dur a terme una tasca concreta, i Al·là decidiria. Per tant, Almansor (l'altre pretendent) i Aly es van posar mans a l'obra. Almansor va haver d'anar a les Índies a portar rares espècies a la seua estimada, mentres que Aly es va comprometre davant del Califa a cavar una sèquia enorme i poder portar l’"aigua verda" a Alacant des de Tibi.
Diuen les cròniques que mentres Almansor anava ràpidament amb els seus vaixells a les Índies a portar espècies, Aly no es va prendre tan seriosament el seu treball: es va dedicar més a escriure poesies a la seua estimada i anar parlant d'ella per tot el món ... i Càntara es va enamorar d'ell bojament, sense esperar tan sols a vore finalitzada la seua tasca i la d’Almansor ...
Però l'elecció ja estava feta. Un dia va arribar Almansor a la costa d'Alacant amb els seus vaixells carregats d'espècies i el Califa, que era home de paraula, li va concedir la mà de la seua filla. Davant la situació, Aly desesperat, es va tirar al buit per un barranc (es diu que sobre aquest lloc es va construir alguns segles després el Pantà de Tibi). Càntara, sumida en la desgràcia, va decidir seguir els passos del seu amor, i es va tirar al mar des del cingle de Sant Julià, que des d’aleshores va vindre a cridar-se "el salt de la reina mora"
Diuen que el Califa va morir de tristesa, i que, sorprenentment, la seua efígie va aparéixer gravada a la muntanya Benacantil, constituint l’actual “Cara del Moro”. Explica la llegenda que la cort, impressionada pels fets, va decidir cridar a la ciutat "Aly-Càntara", d'on ve el nom actual "Alacant".
LLEGENDA DE LA PRINCESA ZAHARA I LA CARA DEL MORO
(Vicente San Juan)
També en relació a la “Cara del Moro” hi ha una altra llegenda que ens explica que en l'època de la dominació àrab governava Medina Laquant (l'Alacant musulmà) un príncep que era cruel amb els cristians i que només tenia una debilitat: la seua única i bella filla Zahara.
En una ocasió, durant una festa, la bella princesa es va retirar al pati d'armes de l'antiga fortalesa, farta dels afalacs i els melindros dels seus enamorats. Estant allí contemplant la mar una veu se li va aparéixer entre les negrors de la nit.
Era un jove cristià que li va declarar la seua ardent amor, ella va admirar la seua valentia i, commoguda per la seua empenta, li va previndre contra el perill de la seua estància al castell. I seduïda per l’enamorat cristià, el va ajudar a escapar per un passadís ocult i va tornar a la festa més bella i radiant que mai.
El seu pare, una vegada li va vore retornar a la festa, va tindre la idea d'oferir-la com a esposa al Sultà de Damasc.
I dia a dia, mentres el Príncep preparava la petició al Sultà la princesa anava desmillorant dia a dia a passos agegantats. L'alegria i l'amargor apareixien a la cara de Zahara alternativament de manera que la seua servent va decidir espiar-la fins que va adonar-se que Zahara es veia amb una persona que li feia senyals amb espillets als quals ella responia.
Un dia va vore com del passadís eixia el jove cristià que en una de les seues visites, deia a Zahara el seu nom, Ricardo de Oñate, un nom que impossibilitava l’amor entre els 2 ja que el seu pare era un dels nobles cristians que més aferrissadament lluitaven contra el Príncep. En aquest moment van decidir unir les seues vides i fugir perquè la seua única pàtria possible fóra el seu amor.
En vore la situació la servent va córrer a explicar-ho tot al príncep que, boig de ràbia en vore els seus plans destruïts per culpa d'un enemic cristià, va decidir esperar-lo en una de les seues incursions nocturnes per agarrar-lo i matar-lo com a espia.
Una vegada capturat el jove cristià com a presoner, la princesa va emmudir de dolor i la seua pell es va tornar cendrosa i sense brillantor el que va commoure el pare que va decidir fer una aposta amb ella. - "Si demà apareix la terra blanca et deixaré que et cases amb ell, i si no és així, morirà penjat de la torre més alta del castell" -
Davant d'aquesta terrible situació, ja que ella no havia vist nevar en la seua vida a Medina Laquant, no va poder dormir en tota la nit pregant pel milacre.
Davant l'estupor de tot el món el camp va despertar completament nevat del color de la flor de l'ametller, com mai abans s'havia vist. Quan va anar a dir-ho al seu pare, aquest, en la seua perfídia es va tornar blanc i va mirar cap a la torre més alta on penjava sense vida el cos inert del seu enamorat cristià, a qui ja havia llevat la vida.
Ella va córrer cap al cadàver del seu enamorat ien una abraçada mortal es va precipitar amb el cos inert del jove cristià pel talús de la serra. El pare, desesperat davant la mort de la seua filla, es va precipitar després d'ella quedant destrossat per les figueres de pala a meitat del precipici.
I des de llavors la serra té la cara del malvat príncep, castigat eternament pel vent i el temps inclement.
LLEGENDA DEL PASSADÍS DEL BENACANTIL
(Història: Leandre Iborra - Dibuixos: Merxe Aznar)
Encara no fa molts anys, a Alacant hi havia una ermita, la del Raval Roig. Es trobava davant de la platja del Postiguet i dins de les muralles, al peu del Benacantil.
Una vesprada de primavera, a un grup de jóvens inquiets, passejant per la platja, els va cridar l'atenció que l'ermita havia estat derruïda.
Quan van pujar per tal de vore les obres, observaren que, al costat de l'ermita, havien caigut tres o quatre cases que estaven a les faldes del castell.
En una d'aquestes cases, al fons, a la paret que tocava la roca va aparéixer un forat a mitja alçada. Encara hi havia claredat i els obrers, després de dir-los que eren estudiants d'història, no van tindre problema per deixar-los fer una ullada des de fora.
El primer que els va cridar l'atenció al mirar pel forat era que hi havia aigua estancada; vam ficar un pal i comprovar que no hi havia massa, només quaranta o cinquanta centímetres. Després, allargant la visió tot el que van poder, van vore com estaven davant d'un túnel amb una alçada de metre i mig, una amplitud d'uns seixanta centímetres i que a uns cinc o sis metres des d'on miraven es feia més ample i girava a la esquerra, en direcció al castell.
De seguida, una barreja d'imaginació i d'il·lusió els va llançar a intentar ficar-s’hi i recórrer el passadís.
Ràpidament van tornar a casa i frenèticament buscaren entre els amics el que necessitàvem. Ja era de nit quan carregats amb botes d'aigua, llanternes, ciris i llumins, carbureros, cascs d'espeleologia i una brúixola van arribar a les obres del Raval Roig.
Els obrers ja no hi eren. El guarda de l'obra, en vore'ls tan preparats no volia deixar-los passar. Van haver de explicar-li que eren estudiants d'història i que només volien fer un cop d'ull al túnel, i que ja abans els havien deixat mirar. Per fi ho aconseguiren
La primera sensació va ser la tebior de l'aigua que els arribava pels genolls .. Després, en caminar, notaren que ho feien per un terreny fangós que els obligava a trepitjar amb precaució per por d’esvarar.
En examinar les parets van vore un cable de llum que anava per sobre i acabava en una bombeta allà on el túnel s'ampliava. També a un costat i a l'altre dels murs, i excavats a la roca, uns nínxols no massa grans amb cera desfeta i emmascarats pel fum els van fer entendre que aquesta part del passadís havia estat utilitzada pels habitants de la casa, segurament en temps de guerra i com a refugi, havent-la tapiada al final quan ja no feia paper.
Tota la vida s'ha transmès de pares a fills la certesa que el Castell del Benacantil està foradat per unes galeries i utilitzades pels moros en cas de dificultats, i per fugir-ne si fóra el cas.
Estan documentades tres eixides conegudes: una que donava als voltants de l’altre castell, el de Sant Ferran, la segona que conduïa a la platja, per la part del Cocó (enllà d'on els pescadors treien les barques ) i la tercera galeria baixava des d'una de les sales reials fins a la Mesquita Major, convertida pels cristians, després de la conquesta, a l'església de Santa Maria.
El passadís ara s'estrenyia, tenia uns quaranta-cinc centímetres d'ampli, en les parets encara s'observaven les marques deixades pels pics foradant la roca i el nivell de l'aigua només era d'uns quinze o vint centímetres.
Continuant la seua aventura, es toparen amb un mur que cobria tot el corredor. Les pedres estaven unides amb ciment, el que volia dir que no podia ser del temps dels moros, sinó molt més recent. Amb una picoleta, començaren a desfer la paret i de l'altra part un corrent d'aire fortíssima els va apagar la flama del carburer, obligant-los a utilitzar únicament les llanternes.
Aquell mur el devien haver construït els mateixos pobladors de la casa per evitar les corrents d'aire i les filtracions d'aigua de la serra.
El túnel continuava amb una certa inclinació, sempre cap amunt, i avançaren huit o deu metres més quan va aparéixer una sala una mica més alta.
Era una sala on el passadís que baixava des de la part alta del castell es feia més ample i es dividia en dos boques, una per on el grup d’exploradors van pujar i l'altra a la dreta, els aventurava la possibilitat de trobar-se amb l’eixida que havia d'anar fins la platja del Cocó on els Alcaids tenien sempre una barca preparada per si la necessitaven.
Van decidir explorar en primer lloc la de la dreta. L'entrada tenia únicament un metre d'alt, als pocs passos el nivell d'aigua havia augmentat a uns trenta-cinc o quaranta centímetres, avançaven amb molta precaució per tal de no entropessar amb algunes pedres que havien caigut. Pero després de recórrer al voltant de quinze metres es trovaren de nou que un gran mur els impedia avançar.
Van tornar a la sala i enfilar cap amunt per l’entrada de l’esquerra. Pujaven en rampes de deu o dotze metres, amb una lleugera inclinació, cada tram girava en un angle de quaranta-cinc graus i anava sempre cap amunt.
De sobte el passadís es va fer més alt i més ampli fins convertir-se en una escala del voltant dels 40 esglaons amb molta pendent. I pujant per l’escala, sense quasi alé, havien arribat a dalt del Castell, però una paret d'obra de nou els impedia l'entrada.
Esta vegada la paret estava presidida per una Calavera tallada en una de les pedres de dalt.
I intentaren tot tipus de maniobres perquè s'obrira la paret, colpejant pedra a pedra, però no va valdre de res. Intentaren també moure la Calavera, però no ho van aconseguir.
I quan van decidir tornar davant la impossibilitat de continuar l’aventura, quan estaven en l'últim esglaó, a un costat de la roca van vore una pedra amb uns punts que ressaltaven.
Els punts formaven dos tipus de creus i també hi havia un triangle de farciment. Alguns dels signes que envoltaven la pedra semblaven lletres àrabs, d'altres no es podien vore bé perquè estaven mig tapades per terra i fang.
Ràpidament els va vindre al cap la idea de que ben segurament la pedra estaria relacionada amb la Calavera. Van tornar a pujar els quaranta esglaons i amb nerviosisme i una mica de por descobriren que la calavera tenia un buit on encaixava perfectament la pedra. Una volta introduïda la pedra dins del buit de la Calavera van poder fer-la girar, i una llosa de la part baixa del mur es va moure, deixant a la vista un passadís d’entrada.
El passadís conduïa a una de les masmorres de tortura del Castell de Santa Bàrbara. Una Calavera semblant presidia la paret de la masmorra. La masmorra hauria d’estar a l’altura de la plaça de Felip II, enmig de la fortalesa.
Van tornar al passadís, van traure la pedra dels puntets i la llosa es va tancar.
En el camí de tornada, baixant de nou per l'escala i quan anaven a deixar de nou la pedra al seu lloc van descobrir en aquest lloc un tros de vidre trencat que sobresortia de la terra.
Excavaren una mica amb una navalla i poc a poc va aparéixer una botella de vidre opac i amb tonalitats blaves i daurades amb una part trencada. Dins hi havia un paper enrotllat. El van traure per la part trencada i lentament el desenrotllaren. No era un paper sinó un tros de pell d'ovella o de cabra, amb unes lletres escrites que semblaven àrabs i altres signes que no van poder entendre.
Amb molta precaució van tornar a plegar-lo i el posaren dins de la botella. Van deixar cada cosa al seu lloc i van tornar a l'obra del Raval Roig on el guarda i els companys que no havien entrat ja estaven preocupats.
L'endemà, al migdia ens presentem novament en les obres per tornar a entrar i fer un pla del passadís. Però l’entrada havia estat tapiada amb formigó.
Parlaren amb el Alcaide i li explicaren tota la història, però amb un somriure burleta ens va dir que tot això dels túnels secrets eren fantasies que la gent s'inventava, i que ell no havia trobat cap plànol on aparegueren passadissos.
LA LLEGENDA DE NICOLÁS PERIS
Alacant, en l’època dels àrabs anomenada Medina La-Quant, va ser conquerida per les tropes d'Alfons, Infant de Castella, que més endavant esdevindria Alfons X el Savi.
La data d'aquest primer esdeveniment va ser el 6 de Desembre de 1247, dia de Sant Nicolau, i la data d'un altre esdeveniment es produiria uns cinquanta anys més tard, quan Alacant passa de mans castellanes a mans aragoneses. Este últim esdeveniment també seria protagonitzat per un altre Nicolau, en este cas Nicolás (en castellà) Peris.
I així, a finals del segle XIII, amb Jaume II (nét de Jaume I) l'antiga Lucentum romana passa a mans aragoneses i, per decisió real, serà integrada en el Regne de València.
En aquells anys la "presa de la ciutat", d'aquesta o de qualsevol altra, es produïx quan la fortalesa és conquerida i arria la bandera del perdedor per elevar la del guanyador en el pal de la Torre de l'Homenatge.
I aquí és on va començar la llegenda ...
Explica la història que Nicolás Peris, alcaid i defensor del recinte, va morir defenent, oposant-se a la voluntat de rendre la plaça davant la Corona d’Aragó perquè va jurar fidelitat a la de Castella. Tan gran era la lleialtat d'aquest súbdit que, quan va caure la muralla, el senyor Nicolás va defendre, pedra a pedra, el seu honor.
Enmig d'aquesta baralla, va ferir el senyor Berenguer, amic de Jaume II, que veient que el seu senyor estava batent-se en duel amb el castellà, va intervindre donant suport al seu sobirà. Aquesta intervenció tindrà com a resultat la mort de Peris.
El seu cos va quedar estès sobre la freda pedra del sòl, amb la mà dreta empunyant la seva espasa i l'esquerra agafant, fortament, les claus de la fortalesa, negant, amb aquest fet, la rendició. Tan gran va ser la lleialtat de l'alcaid que van haver de tallar la monyica per poder llevar-li les claus. La resta del cos que va ser destrossat i lliurat als gossos, en compte de donar-li sepultura.
I una mà tallada aferrant unes claus és part de l'escut de la fortalesa de Santa Bàrbara, rememorant aquest fet i reconeguent la valentia de Peris.
Això és la història, o se suposa, i d'aquí naixeran diversos mites i llegendes.
La història també ens ha demostrat que la fortalesa de Santa Bàrbara sempre ha gaudit de fama d'inexpugnable. Alicante mai va ser conquerida, ni pels Anglesos en la guerra de successió ni per Napoleó quan va envair la Península Ibèrica (Alacant, Lisboa i Cadis són les úniques tres ciutats que es van salvar). Sembla que la maledicció de Peris i el reconeixement de lleialtat per part dels seus assassins, van servir per alguna cosa.
Una altra llegenda diu que, any rere any, el dia que aquest combat es va dur a terme, torna a succeir. Diuen que en aquesta data, de matinada (que és quan van succeir els fets), podem sentir cavalls, sorolls d'espases, injúries, crits ... tot el fragor de la batalla.
Però crec que serà la tercera llegenda la més romàntica: expliquen que quan hi ha perill per a Alacant, quan un invasor s'acosta, es pot sentir i vore el senyor Nicolás Peris, vestit com aquell trist dia, donant ordres al seu exèrcit per defendre la ciutat d’Alacant.
Diuen que aquest alcaide lleial i fidel, no només va jurar fidelitat al seu Rei, sinó també a la ciutat que tenia sota els seus peus.
Quan va jurar va dir: "la defendré amb la meua honor per sempre", i això és el que seguix fent, ja que la mort, com sempre passa en les llegendes, pot ser vençuda per la lleialtat, la fidelitat i l'honor.
LLEGENDES DE LA SANTA FAÇ
La devoció dels alacantins cap a la Santa Faç ve del 17 de març de 1489, data del primer milacre conegut. La Relíquia havia arribat a la Parròquia de Sant Joan a mans del Pare Mena, a qui a Roma li la va lliurar un Cardenal agraït per les atencions que Mena li va oferir durant una visita que aquell va fer a Alacant.
Pedro Mena la va dipositar en un cofre, juntament amb altres objectes de culte, pensant que es tractava d’allò que aparentava: un llenç de gasa de finíssim cotó en què es va pintar el rostre de Crist per realitzar amb ell un quadre. No obstant això, en cada ocasió en que obria el cofre per tal de traure aquests objectes, trobava el llenç a la part superior, i no en el fons, on sempre quedava.
Assabentats els veïns de tal prodigi, van sol·licitar traure el llenç en provessó de pregària per demanar la pluja en temps d'una llarga sequera. Caminant en direcció a l'Ermita dels Àngels, a l'altura del Barranc de Lloixa, el sacerdot que portava el llenç va sentir un gran pes, i una llàgrima va sorgir de l'ull dret del rostre pintat en el llenç.
Després del succés, es va decidir ajornar la Rogativa fins a la setmana següent. El 25 de març de 1489, tal multitud es va congregar a l'ermita dels Àngels (als voltants de la qual actualment es troba la Parròquia dels Àngels) que l'Eucaristia es va haver de celebrar a l'exterior. En el moment d'impartir la benedicció amb la Relíquia, Fra Benito de València, que la portava, es va elevar al costat del llenç del que es van estendre al cel tres imàtgens de la Santa Faç, moment en què una fina pluja posava fi a la sequera .
Des d’aleshores, el Monestir de la Santa Faç ha estat lloc de peregrinacions des de tots els confins, sent nombrosos els Reis i Caps d'Estat que han pregat en el Temple. La festivitat de la Santa Faç és a Alacant un esdeveniment anual del qual no es sostreu pràcticament cap dels seus veïns.
